dijous, 13 d’octubre del 2011

Bye bye Graduació.... :(

Sempre m'han fet moltíssima il·lusió les Graduacions...

Quan era xicoteta i mirava les típiques pel·licules americanes sempre em preguntava  si jo també tindria una graduació aixina.

Després quan tenia 9 anys vaig anar en mon pare a Londres, i justetament el dia que vam anar a la Universitat de Cambridge estàven tots els estudiants graduant-se i anaven tots super mudats, en el gorret eixe típic, i vam conèixer a uns espanyols que s'acabaven de graduar i em vaig fer una foto tota emocionà en ells. En aquell entonces pensava que en un futur possiblemet podria ser jo la que estaguera estudiant en Cambridge i graduar-me allí i anar tan guapa com anàven eixos estudiants.

Més tart vaig anar a Amèrica d'intercanvi i em vaig quedar al·lucinà de la barbaritat de graduacions que feen allí per a tot, no simplement per a la universitat. La meua americana Sam anàva guapíssima en un vestit llarg, en el monyo de peluqueria, en un ram de flors... vamos tot ideal de la muerte. I jo pensava: no passa res, quan vaja a la universitat i tinga que graduar-me jo també em compraré un vestit d'eixos llargs super xulos, aniré a la peluqueria, etc.
Este any passat no parava de vore totes les fotos que tots els que s'acabaven de graduar pujaven al tuenti i al facebook, de l'acte de la graduació, del soparet de després i per supost de la festa! I jo pensava: L'any que ve ja em toca a mi!!! :)

En Agost vaig anar en Juani al Corte Inglés a comprar-me el vestit per a la boda de la meua cosina Maria, i vam vore un trage blau llarg super xulo... i vaig dir: este per a la boda i per a la meua graduació, que mai he tingut un trage llarg i em fa moltíssima il·lusió!!!

Fa un mes em vaig enterar del dia exacte de la graduació... i vaig pensar; un dijous!!??? Tinc classe en el máster tots els dies de 9 a 15:00... i no me les puc deixar. Però no vaig pedre l'esperança, vaig intentar mirar combinacions de Ave a vore si sense faltar a classe podria anar a la graduació. I al final ja no era que tinguera ganes d'anar per posar-me el meu trage llarg, ni fer-me monyo de peluqueria ni res, era que tenía moltíssimes ganes d'estar en els meus amics de la uni, perquè este últim any no he pogut estar casi res en ells.. i em fea moltíssima il·lusió sentir com dien el nom de cadascú, pujar a arreplegar el títol, aplaudir, anar-nos-en després tots de soparet per a contar-nos les nostres penes  i alegries, i per a acabar montar-nos una bona festa tots junts, que ja fa temps que no ens juntem tots.

Fa una setmana vaig saber que teniem que estar allí a les 5, per tant, ja no hi havia manera que poguera arribar a temps, i de totes maneres tampoc podria quedar-me al sopar ni res... He estat tota la setmana dubtant si anàva o que. Fins i tot vaig fer un cd de fotos d'aquestos 3 anys i el vaig enviar per correu per a que posaren algunes d'eixes fotos en el video de la graduació. Però finalment, no puc permitir-me pedre ninguna classe del máster. Aixina que encara que em dóne molta rabia, encara que estiga ací morint-me d'enveja de saber que a estes hores estaràn tots els meus amics super mudats, super guapos, tots junts i despedint estos 3 anys de carrera junts, encara que en estos moments m'estiguen caiguent 4 llagrimetes de pensar que després de tot jo no podré anar a la meua graduació, lo primer és lo primer. I  si alguna cosa ens hem ensenyat en estos 3 anys de carrera... és el concepte de "cost d'oportunitat", i este és el meu cost d'opotunitat, renunciar a la meua graduació.

Espere que s'ho passeu molt bé... i que s'enrecordeu un poquet de mi... :(










El meu grup Q  (L)

divendres, 7 d’octubre del 2011

Nos fuimos pa' Madrid


Sí xiquets si... ja estic instal·là en Madrid!
Fa unes setmanes estava tota nerviosa pensant qui serien les meues companyes de pis, i ara ja les conec.. i de moment estic molt contenta! :)
Estic en una francesa, una anglesa i una turca, (bueno, i el novio de la turca que està vivint ací fins que trobe piso...xD).

Bueno… açò és com un repte personal, el meu Gran Hermano particular. Ja sabeu que sóc la fan número 1 de Gran Hermano, i sempre he pensat que no duraria ni 2 dies vivint en algú, i de moment ja porte 2 setmanes!!! No sé, mai he viscut en gent que no conec, i vull saber si sóc capaç de conviure en gent sense acabar estirant-me del monyo en ningú. D’ací uns mesos vorem.

De moment no soporte que tot estiga brut i que tinga que netejar-ho sempre jo tot!! Aixina que en menos que canta un gall ja estem posant normes de convivència, que pense que és lo més normal.
Perquè no sabeu la rabia que dóna acabar les classes a les 3, arribar casi a les 4 a casa en una fam pa morir-te, i SORPRESA (en realitat no és ninguna sorpresa perquè passa tots els dies), trobar-te la única cassola que tenim, tota bruta de tomaca seca (en el millors dels cassos), o plena d’espaguetis, i què faig? Els deixe ahí? Els tire a la basura? O li’ls pose en un tupper?

I un altra cosa que no aguante... (que si ma mare estaguera ací es tornaria loca) és que SEMPRE estàn totes les llums enceses, i quan dic sempre és SEMPRE!! Jo és que flipe, sempre que m’alse; la llum del wc, del passillo, de la cuina i del menjador enceses... Al principi pensava que era que s’alçaven antes que jo de matí, però és que m’he alçat alguns dies a les 4 del matí a pixar... i les llums enceses! I damunt si ens passem de “x” diners al mes en la llum hem de pagar-ho nosaltres!

En quant a Madrid... molt bé, els “madrileños” super simpàtics!! Jajaja.. pareix mentira eh??? En la imatge que tenim d’ells!! Però enserio, la gent super atenta, super amable, agradable...!! Vamos.. que no m’ho crec!

Del màster... que vos puc dir? AGOBIO AGOBIO I MÉS AGOBIO! Increïble... Dedicant-li mínim 11 hores al dia... i aixina i tot em quede curta i mai puc acabar de fer tot el que tenia previst. Menos mal que tinc uns companys de classe que m’ajuden prou i que sempre estan pendents de mi! J

Un altra cosa és el ruido... puf... cotxes, cotxes i més cotxes pitant a totes hores... tant que ja no fa falta que em pose l’alarma de matí, ja s’encarreguen ells de despertar-me. Em peguen uns sustos! I sobretot cotxes de policia i ambulàncies, una darrere d’altra. L’altre dia estava parlant per telèfon en ma mare i ella sentia de fondo el soroll d’una ambulància, i em fa; Aiii què ha passat!!!??? Què ha passat que es sent una ambulància!!!??? I jo; puff... si tinguera que saber que passa cada volta que passa una ambulància (que és cada 5 minuts)...   
I m’he enrecordat de la mania que tenim en Tavernes, els que vivim en la carretera, que sempre que sentim una ambulància t’assomes a la finestra i veus a tot el món assomat al balcó  mirant a vore que passa! Jajaja..

En fi, m’ha fet gràcia recordar-ho. :)